sábado, 28 de mayo de 2016

El meu primer Sant Jordi (com a escriptora)

Dissabte 23 d’abril de 2016 el meu viatge començava a les 7:10 h del matí en un tren regional amb destinació Barcelona. Tenia molta son. Havia dormit poc la nit anterior, no sé si per nervis o expectació per saber què em depararia la jornada. Al tren hi havia més passatgers del que es podia esperar per a un dissabte a primera hora del matí i a cada estació pujaven més persones. Son i incomoditat, perquè em va tocar un tren amb seients massa durs per suportar 3 hores asseguda.

En arribar a Barcelona, l’estació de Sants bullia. Ja es respirava Sant Jordi a l’ambient. Vaig anar a les taquilles sense perdre ni un minut a informar-me dels trens que paraven a Cerdanyola del Vallés, la meua següent destinació, on Maria i jo havíem de signar exemplars de Vides sobre vies a la parada de la llibreria l’Aranya. Gent amunt i avall de l’estació, un xic que em demanava diners recitant un discurs estudiat, per completar un hipotètic bitllet a Lleida, pantalles que canviaven horaris ràpidament, indicant l’arribada de trens, a cada minut mostraven més retard. El tren que m’havia de portar a la meua primera signatura de Sant Jordi també es retardava, és clar. Quan per fi va arribar i vam pujar tots els que estàvem a l’andana, em vaig sentir com una sardina en una llauna roenta. Quina calor! Pensava que em desmaiava. Per sort, la claustrofòbia només va durar fins a Plaça Catalunya, on la majoria de passatgers van baixar i ens van deixar una bona colla de seients buits.

Unes quantes parades més tard, vaig arribar a Cerdanyola i allí, només eixir de l’estació, ja em vaig submergir en l’ambient festiu. Quin goig feia tanta rosa pel carrer, tant de color i d’olor. Amb tant de retard ferroviari, a mi no em sobrava ni un segon. Vaig seguir les indicacions que m’havia donat Maria el dia anterior i les d’una dona que, amb una rosa a la mà, descansava en un banc del carrer, per arribar a la Plaça Abat Oliva. Vaig sortejar famílies senceres que anaven a pas de tortuga, com és normal quan es gaudix de la passejada, cotxets de bebés, mascotes xiquets riallers, etc. amb la meua maleta carregada de llibres i també d’il·lusions.

Cerdanyola del Vallès

La plaça estava totalment envaïda, no es veien les parades, només les carpes. De seguida vaig trobar la parada de la llibreria l’Aranya, regentada per Olivia, una de les primeres. Eren les 11:30 h, hora de començar. Just a temps. Maria m’esperava. Compartíem taula amb altres escriptores i escriptors locals. Érem 8 en total. He de dir que, de tant en tant, ens tocava cedir-nos les cadires entre nosaltres perquè tots no cabíem signant llibres alhora. Tot això, sota un sol que ens cremava la pell de la cara i amb una marató de lectura de fons que venia de l’escenari que quedava a la dreta de la plaça. El matí va passar molt ràpid entre llibres, roses, dracs, princeses, castells, converses amb futurs lectors, entrevistes per a mitjans de comunicació locals, fotos i vídeos. No vaig tindre temps ni de donar una volta sencera per la plaça. Cap al migdia, els núvols començaren a fer acte de presència, emmascarant el net cel blau.
Autors de Cerdanyola a la parada de la Llibreria l'Aranya

Trobar un bar amb taules lliures per dinar va resultar complicat, la qual cosa confirmava l’èxit de participació de la diada. Després d’un bon àpat i amb les forces recuperades, estàvem preparades per emprendre el camí. Per la vesprada, teníem cita a Barcelona, havíem de signar llibres a la parada d’Òmnium Cultural Les Corts. A mesura que deixàvem enrere Cerdanyola i ens apropàvem més a Barcelona, vèiem com el cel s’enfosquia i els núvols negres ens perseguien. Ens donaria temps a signar algun exemplar?
Entrevista per a la ràdio local de Cerdanyola del Vallès
Una vegada arribades a la Diagonal, ens va resultar molt fàcil trobar la parada. El cel estava encapotat i bufava un vent fresc. La gent d’Òmnium, molt amables, van reorganitzar els llibres a la taula per fer-nos un lloc. És curiós pensar com una associació cultural gran s’haja interessat per un projecte menut i autoeditat com el nostre. La vinculació amb aquesta associació cultural va nàixer a partir d’una presentació a l’Ateneu Santcugatenc, on van assistir dos membres d’Òmnium d’aquesta població. Els vam conèixer en acabar l’acte i va resultar que un d’ells tenia família al costat del meu poble, a Sant Mateu. Gràcies al seu interés pel nostre llibre, vam aconseguir fer una presentació a l’Ateneu Popular Les Corts, seu d’Òmnium Les Corts. Fins a aquell dia, la sala on vam presentar s’havia dedicat a reunions. El 30 de març va ser la primera vegada que acollia la presentació d’un llibre. De la presentació a l’Ateneu Popular fins a la signatura només ens separava una pregunta: Què feu per Sant Jordi?
A la parada d'Òmnium Cultural Les Corts

Van començar a caure gotes al cap d’una xicoteta estona d’estar allà assegudes. Primer, van haver de desplaçar els llibres que estaven a la vora de la taula una miqueta més a dins. Després, els van anar amuntegant, cada vegada més cap a la part interior de la carpa.
Uns dies abans, s’havia posat en contacte amb nosaltres un xic que volia regalar Vides sobre vies a la seua parella el dia de Sant Jordi. És una tradició, em va dir. Jo sabia que si li enviava per correu o missatgeria no li arribaria a temps, a més que li costaria més diners. Li vaig comentar la possibilitat d’adquirir-lo a Barcelona la vesprada del dissabte. Però ell li volia donar de matí durant l’esmorzar. Així que vaig mencionar el fet que li podríem dedicar el llibre les dues autores. Aquest detall el va convèncer per vindre a la parada de la Diagonal, ja que va pensar que a la seua parella li faria il·lusió. I així va ser.
Un futur lector que va rebre Vides sobre vies com a regal de Sant Jordi
La pluja i el vent van guanyar força i els llibres es van haver de refugiar en caixes. El dia primaveral calorós s’havia convertit en un dia de tardor hivernal. El mal temps no ens va permetre estar més de tres quarts d’hora signant. Les inclemències del temps ens recorden que som vulnerables davant de la natura.
La gent va començar a acumular-se a l’entrada de l’Illa Diagonal. Em vaig acomiadar ràpidament dels membres d’Òmnium, molt enfeinats guardant-ho tot, i de Maria. Havia d’agafar el tren de tornada. Tot i que estava prop de Sants, amb la pluja, el vent i la maleta, no volia anar caminant. Vaig demanar un taxi que en un no res em va deixar a la porta de l’estació.

Còmodament asseguda al meu seient feia balanç del dia. Tot i la pluja, el cansament, la falta de son... estava contenta. El meu primer Sant Jordi com a escriptora havia estat una bonica experiència. Aquell matí, la meua maleta va eixir de casa carregada de llibres i en va tornar plena de bons records. 

Article publicat a La Calamanda.

viernes, 27 de mayo de 2016

De mà en mà

Fa dies que estic tancat dins una cartera molt còmoda i acolorida, acompanyat per més bitllets, monedes i targetes. Però ja tinc ganes de vore món. Quan la meua mestressa busque un bitllet, saltaré una miqueta perquè m’elegisca a mi, d’entre els meus companys. M’abellix passar per les mans suaus i perfumades d’Adela. És l’hora de fer la compra i Adela col·loca delicadament la cartera dins la seua bossa. Anem d’excursió!

Foto: pixabay.com


Al mercat, tinc la sort que em veu el primer i em tria d’entre tots els bitllets. Adéu, amics! Potser ens tornarem a trobar. Faig cap a unes mans aspres de dits grossos. No m’agrada aquest tacte. Estava millor amb Adela. Les mans aspres m’arruguen el cos i em posen a la butxaca dels pantalons.

Estic a les fosques una altra vegada. L’home es mou. Escolto la conversa. Demana una cervesa. La beu amb pressa i demana el compte. La mà rugosa entra a la butxaca banyada. Em trau a la llum. Les mans que m’acullen estan plenes d’anells i polseres. Les veig uns pocs segons. Em posen dins una caixa registradora. Mai havia vist tants bitllets junts! Hola, companys! Com esteu? No puc entaular amistat amb ningú que ja torna el soroll de polseres.


Em transporten a unes mans amb dits groguencs i ungles menjades i amb una forta olor a tabac i a terra. Em trasllada a una cartera bruta i esgavellada, on no hi ha cap ordre. Al meu costat hi ha una bosseta que conté una herba molt olorosa. Quina mareig! I quina felicitat! 


viernes, 15 de abril de 2016

En una oscura ciénaga

Los recuerdos corren deprisa dentro de su cabeza. Van arriba y abajo en una autovía de doble carril. Él no deja de dar vueltas en la cama y las sábanas se enroscan a su cuerpo como una serpiente que lo estrangula y se pegan a su piel, húmedas. Mientras la lluvia golpea insistentemente la ventana de su habitación, él se niega a dar la cara al mundo. En medio de su desesperación, suena el despertador y cuando consigue liberar una de sus manos de la prisión que él mismo ha construido sobre su colchón, lo estampa con fuerza contra la pared. Ya no le molestará nunca más. 

Por fin, decide ponerse en pie. Empieza el tedioso viaje de cada día. Aquel que transcurre por una callejuela que va directa a la parada del autobús. El mismo vehículo que lo transporta lentamente hacia un destino que consume su sangre, día tras día.

Sentado en el decrépito asiento, retumba en su memoria la época luminosa en que eran amantes, los días en que él tenía una razón para despertar cada mañana y saltar de la cama con alegría. Ella, sentada cinco asientos por delante del suyo, no le dirige la palabra. No puede disimular, aunque lo intenta, que su vida también está ahogada en la misma ciénaga oscura en la que él se hunde sin remedio. 

Ilustración: pixabay.com

viernes, 8 de abril de 2016

Volar sense pes

Sóc una papallona amb ales de color blau elèctric decorades amb franges negres i puntets grocs. Visc al bosc, entre les branques d'un arbre alt i frondós. Cada matí, pujo a la seua copa per admiar l'eixida del Sol que, des d'aquestes altures i sense cap estructura de ciment propera, s'admira majestuosa. Visc en una comunitat de papallones alegres, divertides i juganeres. M'alimento del nèctar dolç que m'oferixen les flors del bosc. El millor el fabriquen les que tenen més flaire. 

Foto: pixabay.com
Volo entre falgueres humides, pins olorosos i carrasques. De tant en tant, visito els camps d'oliveres i d'ametlers florits, molt diferents des de les altures que a peu pla. Percebo l'aire fresc que em frega la cara mentre em desplaço ràpidament amb el vent a favor. Senc la llibertat sense pes.

Però arribar a ser papallona no ha sigut fàcil. He passat abans per un procés molt dur de transformació. Primer, vaig ser cuc i vaig haver de passar mesos dins una crisàlide, enclaustrada sense poder eixir i tampoc moure'm, atrapada, mantenint la calma per no tornar-me boja, meditant, per completar la metamorfosi que em va portar al meu estat final tan ansiat.

jueves, 17 de marzo de 2016

Bes o cobra?

El cotxe arriba a un pont sobre un riu cabalós. Pau ha conduit fins a allí amb l’excusa de mostrar a Marta les meravelles de la naturalesa d’aquesta zona muntanyosa, que ell tant s’estima. Atura el cotxe i comença a explica-li la formació d’aquelles muntanyes, els diferents tipus d’arbres que creixen en aquell indret i el perquè del color de les seues fulles, quins són els ocells autòctons, en fi, tot el que se li acut per tal de mantindre la seua atenció. Mentrestant, Marta només observa tendrament com se li mouen els llavis i els ulls. Estudia cada minúscul moviment del seu rostre, sense escoltar ni una paraula del que li conta i cavil·la:

Mira’l, pobret, com s’esforça per agradar-me. Però, vaja, ja podria tallar el rotllo, que se’ns farà de nit sense haver fet ni una caminadeta pel bosc. He vingut tota preparada, amb l’equipament de muntanya, i ell que no calla ni un segon. Quant de temps fa que ens coneixem? Crec que quasi un any. Sí, fa un any que ens vam trobar passejant els nostres respectius gossos i, des del segon dia, ell va mostrar un interés “extra-caní” en les nostres passejades. Ho vaig notar quan s’aproximava més de l’estrictament necessari per a desenrotllar les corretges que els gossos embolicaven en voler olorar-se l’un a l’altre. També ho percebia amb els furtius contactes de mans que ell intentava i amb els somriures i rialles que li provocaven converses massa banals com per provocar riures. Ah! I totes les vegades que ha volgut indagar en la meua vida, tot contant-me la seua, en un intent desesperat de saber alguna cosa més de mi, sense preguntar directament. La veritat és que té mèrit la paciència del xic. Jo no em refio dels homes amb facilitat. Ja he tingut unes quantes males experiències i vaig amb molta precaució. No vull posar la pota de nou. Fins i tot em fa mandra començar una relació. Tot i que, un amic meu andalús em diria que no tinc res a perdre. Clar, i ho diu ell, que es va enamorar d’una anglesa, van tindre un fill mentre vivien els dos a Espanya i, quan ella es va cansar de les truites de pataca, les braves, el peixet fregit i les cerveses a la platja, va tornar corrents a Anglaterra amb el fill dels dos i ell es va quedar amb un pam de nassos. Així que, sí que pot haver alguna cosa a perdre, no?

Foto: pixabay.com 
Pau seguix explicant-me tot el que li ve al cap, fins i tot històries mitològiques i màgiques. Ara diu que aquella muntanya de la dreta té la forma d’un dragó que va quedar petrificat fa milers d’anys, segons conta una llegenda, gràcies a una bruixa amb la voluntat de salvar un poble. Vinga, va, Pau. Ahí t’has passat!

De totes formes, el xic és agradable. No és guapo, això no. Tampoc el veig atractiu. Però té alguna coseta que m’agrada. Deu ser la manera com em mira. Ui, però això ja ho he viscut abans! Et miren amb aquells ullets per a aconseguir-te i, una vegada et tenen atrapada, canvien per complet la mirada i l’actitud. No em puc deixar enganyar tan fàcilment!

Pau i Marta ja porten una hora dins el cotxe, damunt el pont sobre el riu. Pau continua parlant i Marta fent vore que l’escolta.

Si me’l miro bé, és graciós. També és bona persona. És simpàtic, és treballador, a vegades em fa riure. No sé què fer, li dono una oportunitat? Ara ha parat de parlar i m’ha preguntat alguna cosa que no he sentit, perquè no estava escoltant, i no sé què respondre. Així que somric, espero eixir del pas amb el somriure. Ell també somriu. Uf, no he quedat malament! Està aproximant la seua cara perillosament a la meua. Ai, que posa morritos! Què faig, què faig? Sí o no? Sí o no? El beso o li faig la cobra? Ai, que ve, que ve, ja està ací! Vinga va, em deixo emportar! No estarà tan malament.

Aquest relat ha estat publicat al blog La Poma Violeta i també al periòdic digital La Calamanda.

lunes, 29 de febrero de 2016

El negre i el dol

No m'agrada el negre en senyal de dol. Mai m'ha agradat. Preferisc associar el negre a un vestit de dona, a l'elegància, a la nit, a la festa, a l'esveltesa, a l'estilisme, a unes joies de plata, a unes lluentors de polseres, a unes arracades prominents, a una copa de cava, ...

El dol es porta al cor, no cal externalitzar-lo amb un color, al qual li donem una càrrega que no li pertoca. Només és un color, no l'estigmatitzem, al pobre negre.

Foto: pixabay.com

viernes, 12 de febrero de 2016

Busco llibertat

El cor glaçat,
els ulls immòbils,
aturen les tecles.
Para, deixa'm tranquil·la!
Cada missatge és una pedra,
cauen meteorits sobre casa meua.
No ho entens?
Vull aire, paisatge, espai, llibertat.
Ara no, no és el moment.
Sommio amb boscos d'atmosfera verge,
rierols d'aigües cristal·lines, on no estàs tu.
I volo alt, més alt que els pics de les muntanyes,
i sóc feliç.


Barranc de la Coscollosa Fotos: Mónica Espelt.